L’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al panorama polític fou un trasbals per a l’stablishment: no pensaven que arribaríem al Parlament. Un cop dins, l’activitat de SI, ha estat igualment una commoció per a la política de butaca, de pactes de corredors i repartiment de cadires a les comissions. El profund coneixement de la maquinària parlamentària, junt amb la incansable aportació d’idees i propostes, sense por de posar el dit a la plaga, i també sense por d’equivocar-se i d’assumir-ne el cost, és un model de política diferent, amb una transparència que els votants actuals exigeixen a les persones que els representen.
Solidaritat Catalana per la Independència (SI) és l’expressió política d’un front patriòtic ample i transversal cohesionat amb un eix programàtic: la independència. Però, què en pensa SI de “l’eix nacional”? Assumeix la unitat nacional amb la mateixa coherència que l’exigència independentista?
En veure el títol, el primer que et ve al cap és que potser el terme compromís no siga el més adequat, perquè, com tothom sap, les paraules arriben al nostre cervell plenes de connotacions, i a hores d’ara mesclar política i compromís en una frase evoca la coalició del mateix nom, la qual és prou lluny de les línies programàtiques independentistes en general i de Solidaritat per la Independència en particular.
Cal tenir cura, per tant, amb la manera com traslladem el nostre missatge per aconseguir que el receptor identifique quina és la nostra tasca, en un escenari en què els mitjans de comunicació solen optar per convertir-nos en anècdota i, en comptes d’informar de l’eix programàtic de Solidaritat, es limiten a destacar els successos més cridaners que sol comportar l’activitat política intensa.
I en eixa tasca d’explicar com treballem per fer la transició a la independència és igualment fonamental no repetir allò que la història ja ens ha dit que fracassa, i és el fet de convertir-se en un partit independentista però amb pràctica autonomista, tot plegat esquizofrènicament. I ací la tasca és ingent. Perquè han estat molts els anys durant els quals s’ha fet, a l’imaginari col·lectiu, un solatge que ens mostra un país amb moltes velocitats, i fins i tot pregonant la unitat però, a la pràctica, mirant alguns territoris d’esquitllentes, pràcticament girant-los l’esquena.
L’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al panorama polític fou un trasbals per a l’stablishment: no pensaven que arribaríem al Parlament. Un cop dins, l’activitat de SI, ha estat igualment una commoció per a la política de butaca, de pactes de corredors i repartiment de cadires a les comissions. El profund coneixement de la maquinària parlamentària, junt amb la incansable aportació d’idees i propostes, sense por de posar el dit a la plaga, i també sense por d’equivocar-se i d’assumir-ne el cost, és un model de política diferent, amb una transparència que els votants actuals exigeixen a les persones que els representen.
I en eixa agitació s’incardina el fet d’entendre i atendre que la nació no és el Principat, i que un veritable partit independentista no pot acceptar la divisió territorial imposada pels estats espanyol i francès com si fos una cosa sense remei.
No és tracta, per tant, doncs de fer aparèixer el mapa dels Països Catalans a la mercadotècnia del partit, o de tant en tant citar el País Valencià, les Illes, la Franja o Perpinyà, i fer-ho des de la llastimositat (ai pobrets, que mai no aconseguiran reeixir!). Perquè és justament al contrari, són precisament els territoris de la perifèria nacional els que han mostrat al llarg dels anys d’ocupació espanyola i francesa que són capaços de resistir els embats més diversos i forts que contra ells adrecen. És en aquests territoris on la societat civil es mostra més organitzada. Per a resistir, és cert, però no hem d’oblidar que, si es resisteix és perquè es vol capgirar la situació.
Però és que també s’ha de reivindicar positivament tota la nació per pura ambició i supervivència. A ningú no se li escapa el potencial econòmic que pot assolir un país costaner, amb unes illes situades al bell mig del Mediterrani, i que esdevé una gran portalada oberta al comerç internacional; un país pel qual Europa aposta, amb la creació de l’eix ferroviari (el qual ha estat una reclamació de l’empresariat que, tan pragmàtic com sempre, no reconeix divisions territorials artificials que puguen entrebancar el negoci).
La dicotomia que avui encaren els Països Catalans és la de continuar dins un model econòmic espanyol i dins un disseny econòmic que per al “Levante espanyol” han fet els poders centrals de l’estat, o apostar per l’alternativa econòmica autocentrada que representen els Països Catalans lliures dins un espai econòmic europeu comú. El model espanyol ens condemna al disseny econòmic que Espanya ha fet per a allò que considera el seu Levante: turisme barat de sol i platja, especulació urbanística i esdevenir el geriàtric del sud d’Europa. És el model que amb mala llet verbalitzava Felipe González: “El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros”. L’altre, el model de la independència nacional, autocentrat, serà el d’una economia diversificada, on primarà un model industrial exportador, d’alt valor afegit i amb llocs de treball ben remunerats, amb un turisme de qualitat (amb sol i platja sí, però també cultural i de ciutats), i tot vertebrat per infraestructures estratègiques com són el corredor ferroviari, autovies gratuïtes, connexions aeroportuàries internacionals, etc.
Levante pobre o Països Catalans rics, aquest és el nou eix de debat que empeny la ciutadania a posicionar-se, i que explica el creixement de l’independentisme i l’aposta inqüestionable per la nació completa.
Volem un país amb una producció cultural pròpia, la qual necessita que el seu públic siga al més ampli possible per tal de poder tirar endavant i expandir-se. Amb l’oferta actual de mitjans audiovisuals i de premsa escrita, un territori sols pot oferir un bon servei i a un cost raonable si eixampla la seva base de població destinatària en llengua pròpia.
Pensem una nació que, per a ser sostenible, cal que siga ordenada en el seu conjunt, i que es prevegin també en el sue conjunt les necessitats residencials, industrials, de serveis i mediambientals. Amb un sistema públic i financer fort. Sense oblidar que l’administració dels diners propis dels Països Catalans, en conjunt, augmentarà exponencialment les possibilitats i la viabilitat de la independència.
Però, a més a més, seria absurd pensar que sense les lluites i les reivindicacions que s’han realitzat al llarg dels anys des dels diferents territoris s’haguera arribat al punt en què avui dia se situa, sociològicament i políticament, l’independentisme. Els casos de TV3 o del corredor mediterrani en són exemples clars. També, ala inversa, el de l’escola en català: el fet d’haver assumit la divisió territorial i la imposició normativa segregadora d’una mateixa llengua a cada comunitat educativa resta força a les reivindicacions i, sobretot, afebleix la llengua.
Per tant, més que el compromís, el pacte de Solidaritat Catalana per la Independència amb la nació és aconseguir que qualsevol ciutadà/ana dels Països Catalans se senta representada per aquesta organització, que sàpiga que es treballa per aconseguir la independència de la nació completa. I en aquesta tasca evitar que s’imposi la lògica de les dues velocitats és una fita inamovible.
No sabem com es concretarà la independència de tota la nació, però és inqüestionable que la transició a la independència s’ha de desenvolupar des d’una estratègia comuna de Països Catalans, això és, amb institucions nacionals com ara l’Assemblea de Regidors i Electes dels Països Catalans, amb la inclusió de clàusules territorials en els debats sobre la futura Constitució nacional, definint sempre com a connacionals el conjunt de ciutadans dels Països Catalans, etc. I, finalment, promovent una convergència –en el bon sentit de la paraula– de ritmes en la fase final, prèvia a la proclamació d’independència. Estem convençuts que en aquesta fase final catalitzarà el procés al conjunt de la nació, s’acceleraran ritmes i hi haurà processos de convergència en la consciència nacional que ara per ara semblen impensables. Això és el que pot portar a una proclamació d’independència del conjunt dels Països Catalans. Experiències similars vàrem viure en l’etapa republicana dels anys trenta del segle passat.
Per això és summament important aglutinar esforços i apostar decididament pel País Valencià, les Illes, la Franja i Perpinyà, i destinar recursos i energies perquè eixa idea de nació fragmentada que dèiem abans i que sembla aquilotada als nostres cervells, se somoga, perquè cristal·litzen tots eixos esforços de la societat civil en la recuperació del món cultural, de les tradicions, de la supervivència de la llengua, de la reclamació de mitjans de comunicació propis, etc. i quallen en un missatge polític clar: volem la independència i la volem ara, perquè ara sí que toca, perquè no cal que ningú vaja obrint les portes perquè passem, és millor empènyer conjuntament i fer que tombe.
Cal, per tant, tenir sempre present qui som, qui conforma el poble català, i explicar-ho. I vertebrar-ho. Perquè si sempre ha calgut eixa unió, ara és fa més necessària, ara que és indiscutible que la proclamació d’independència no és una utopia, cal assegurar-nos que després serà viable, que no serà un emmirallament. Però, sobretot, perquè no podem oblidar que en qualsevol cas, essent cert que els països petits són un exemple d’economia i govern reeixit, també ho són els països mitjans (com serà el cas dels Països Catalans), que, a més, poden, per la seva superior potència econòmica, exercir una major influència en l’escena internacional.
Volem guanyar la batalla dels Països Catalans, eixe és el nostre compromís.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
SI Terres de l'Ebre 
